Avís de "palo y tentetieso"

L’Espanya segrestada per l’ultranacionalisme (amb egregis representants como Bono, Peces-Barba o els deixebles d’Aznar, a més del seu profeta pedrojota) envia uns quants “avisos para navegantes” aprofitant el dia de la Constitució. Encara que sigui dia de festa, la llumeta de la sobirania nacional no s’apaga mai. I els summes sacerdots de la incontestable religió constitucional (cada dia més sectària i restrenyida) proclamen solemnement les grans veritats que han d’arribar a les oïdes dels desafectes catalans. Als vascos no cal, que aquests, al marge que ara estiguin ben collats, sempre els han caigut més simpàtics i els han respectat molt més. Anem als missatges. 1) La única nació sobirana és Espanya. 2) La Constitució no és infinitament flexible i té límits. 3) L’Estatut és una espasa de Damocles sobre la Constitució. 4) I la perla lapidària: “No ha nacido, ni se le espera, el español que valga más que otro”. Bufa, tu. I nosaltres, de pont o de shopping o a mig gas laboral, però fora de joc. Demà dimecres haurem de repassar els apunts de la classe magistral que ens han donat gratuïtament en diumenge. Quan Espanya està en joc ja se sap que no hi ha diumenges ni festes de guardar. Segur que els magistrats del TC ja n’han pres nota: Bono exigeix a Catalunya, fent de president del Govern més que de president del Congrés, “respeto al árbitro y sometimiento a las reglas”. Perquè ens entenguem, ho traduirem a una de les dues llengües pròpies de Catalunya: “Palo y tentetieso”… Jo creia fins ara que la sobirania neix del poble. Crec que ho tinc en alguns apunts, d’altres lliçons magistrals i alguns vells llibres. M’equivocava. Neix d’Espanya, directament. Oh, miracle! Ja anem entenent, ja…

No és país per a espanyols

(5.12.2009) Home (o dona), si m’ho pregunten… Doncs no sé, potser diria sí, no massa convençut, a una Catalunya independent si escoltés el cor. I no (però no així) si pensés en el que crec que més ens convé. Si pogués, no escolliria entre blanc o negre, o ja posats em faria francès directament. Afirma la UOC que un 50% de catalans votarien sí a la independència. Depèn de com ens agafi la pregunta, afegeixo modestament. Tendeixo a pensar que en general ens està bé ser espanyols (amb entusiasme variable, que arriba fins a la resignació), però no passar per babaus i haver d’empassar-nos més insults: si les coses continuen com fins ara o empitjoren, servidor, com tants d’altres, acabarà pensant seriosament en la papereta del “sí”. Amb recança i nostàlgia, què hi farem, no pots ser per força d’un país on no et volen… Espanya no és país per a espanyols. Es un país per a “madrilenyistes” que, com a molt, accepten altres indígenes disfressats amb els vestits típics de la rica varietat “de regiones y nacionalidades, con sus dialectos y lenguas vernáculas”. Vaja, l’Espanya entesa a la madrilenya. Espanya ha demostrat que pot ser un gran país, generós, brillant, pencaire, prometedor, però també malencarat, avar, dominador, intolerant. Ells trien quina mena d’Espanya volen, ja que no ens deixen triar a la resta: ja s’ho faran. En funció de com es decantin, acabaran dient allò de “Houston, we’ve had a problem here”. No un petit problema, com diu Montilla a la capital (li tocava injectar una mica d’anestèsia local, ja s’entén), sinó un problema majúscul que s’està incubant. Corren el perill, i ni s’ho imaginen, de quedar-se amb la seva Espanya per a ells solets: un èxit històric de dimensions extraplanetàries, sens dubte. Poden triar entre l’Espanya del segle XXI o la del XIX, i em temo que aposten per la moda retro. Al capdavall, acabaran tenint l’Espanya que volen…

Inflamació preventiva

Van passant coses. L’editorial “multimèdia”, per exemple, n’és una. I significativa. Com la reacció irritada dels jutges conservadors, més atents a retallar estatuts que a protegir la llibertat d’expressió, que, ben mirat, no sé si deu ser massa constitucional, oi? Va quallant una sensació indefinida: ja n’hi ha prou. Els matisos són infinits: això és un magma sense forma que, tranquils, no culminarà en una revolució, però farà que canviin profundament algunes coses. Però en el ja-n’hi-ha-prou ens hi trobem gent molt diversa, cansada de molts anys d’estafes i d’insults, de preses de pèl extraordinàries. Hi ha independentistes, nacionalistes de diversos graus, gent que no és nacionalista però tampoc no se sent còmoda en aquesta mena d’Espanya agra i nacional-catòlica que ens volen fer empassar tant sí com no… De tot i força. Gent que vam dir que sí a l’Estatut, no massa convençuts i intuint que no anàvem bé, que després l’hem considerat un experiment notablement catastròfic, a aquest pas acabarem convertint-lo en la nostra bandera. No per reclamar la independència, o almenys no encara, però sí el respecte, la convivència, la justícia, altres formes de pensar un Estat que ha de saber trobar l’equilibri entre la unitat i la diversitat. A tot arreu hi ha gent que parla de coses que són “nostres”, “de tots”, quan en realitat només són “seves”: és un parany clàssic. Amb Espanya passa el mateix: les bondats de l’exercici de les neurones i el diàleg se substitueixen per la crua referència als genitals, cosa ben hispànica, per altra banda. Amb l’afegitó de la Constitució esgrimida com les taules de la llei al Sinaí. I alguns encara no entenen la inflamació preventiva que comencem a patir…

Traducció simultània per 500€

Entre les ventades d’aire fred de la tardor, els olfactes sensibles detecten indicis d’un aire primaveral, més càlid i molt entregirat, que anuncia eleccions a la vista. Per tant, ja ens podem anar preparant per als castells de focs dia sí i dia també. El cas de les traduccions simultànies del Parlament, del “nicaragüenc” al català i viceversa, forma part d’aquest paisatge excitat, em temo que abans d’hora. Què calia traduir, si és que calia traduir alguna cosa, és la gran pregunta. No del milió, però sí del miler d’euros que va costar el servei. Això és llençar els diners, just en els temps que corren? No ens esverem, anem a pams: tenim massa afició a fer de la llengua un permanent camp de batalla visceral. El Parlament de Catalunya és la casa del català, com el parlament espanyol és la casa comuna del castellà: diguem que al Senat, amb una mica de mà esquerra i sentit comú, es podria fer força diferent, però està bé que hi hagi una llengua comuna a la institució comuna que ens representa. Seguim: els diputats catalans han de poder parlar en català a una delegació de Nicaragua o de l’Afganistan, faltaria més. I si són “miskitos”, doncs també. Cortesia i comunicació van lligades. Per tant, cal traducció, ni que només sigui per principi i per educació cap als visitants. Ja tenim gastats 500 euros. I ben gastats. Els altres 500 crec que sí que ens els podríem estalviar: aquí entenem i parlem el castellà perfectament, no ens cal que ningú tradueixi del “nicaragüenc” com si fos una llengua estranya. I si li volem donar un caràcter simbòlic a la traducció del castellà al català, aquí sí que rellisquem cap al ridícul: no ens cal. I ojalà no ens calgués que ens traduissin de l’anglès o del francès i fossin realment una tercera o quarta llengua. El castellà és també nostre: gràcies a això podem estalviar el 50% de certs serveis de traducció sense renunciar a visualitzar l’espai del català en un país que té dues llengües. Tan pròpies i tan oficials l’una com l’altra.

Que puji el petroli, sisplau

La paraula innovació és d’aquelles que serveixen per a tot. Al Museu de la Ciència podem veure una mostra dels fruits de l’enginy humà, de la creativitat, en una nova exposició de llarg recorregut que arriba en el moment més oportú. Just quan la innovació s’ha convertit en el motor, encara una mica misteriós, de l’esperança de futur: comencem a entendre que només sortirem de la crisi fent coses noves o fent coses velles de noves maneres. El vell estil s’ha esgotat. Es un bon moment per reflexionar, per olorar el futur i reaprendre que les idees mouen el món. Cal capital, sí, però sense idees no serveix per a res. Hi ha una altra paraula, ben estranya també, que és encara una hipòtesi, o una il.lusió: relocalització. Una paraulota, vaja. La innovació, sola, no ho canviarà tot: necessitem un corrent més potent, més primari. Alguns savis una mica despistats però força afinats comencen a apuntar cap a una alta probabilitat: en pocs mesos, el petroli tornarà a pujar i acabarà posant-se pels núvols. Favor que ens faran: això serà el final dels vols low-cost, dels tomàquets importats d’Almeria o del Marroc, del transport baratíssim que permet produir per dos duros a la Conxinxina i estalviar-se una pasta en sous a Europa. La globalització té les seves virtuts, però el seu principal defecte és que mata la proximitat: és massa barat anar a sopar a Frankfurt per caprici o carregar-se el teixit industrial o agrícola d’un país. Ara ho estem pagant, també. Si puja el petroli, s’acaba el transport barat: fotut per als transportistes, sí, però apareix una gran oportunitat per a la resta de la societat. A més dels avantatges que tindria de cara a estimular seriosament altres energies. Ja és ben trist començar a mirar la llista de preus de les benzineres tot desitjant que comencin a pujar: serà el signe de què som a les portes d’una nova etapa. Es una hipòtesi innovadora i una mica estranya, però sona bé…

Pàtria amb avi

Després de fer de pare de la pàtria raonablement bé, Pujol fa d’avi, ja alliberat de les obligacions de la paternitat, més enllà del bé i del mal. Montilla fa el que pot, raonablement bé per als temps grisos que corren, amb tants aventurers disposats a trencar-ho tot en mil bocins: si tot acaba fatal, segons els pitjors pronòstics, Montilla haurà fet un gran servei al país senzillament per saber mantenir la sang freda, la boca més aviat tancada (és callat del natural), el timó agafat amb força malgrat que el vaixell faci aigües. Res més català que el seny enmig de la temptació de la rauxa. Curioses i impensables vides paral.leles, amb un Maragall brillantíssim, enlluernador, però cremat, atrapat pel seu propi mite i per una excitació que ens hauríem pogut estalviar perfectament. I un ZP que ha fet de guionista d’una obra sense guió. Amb els estranys col.legues del Majestic, i les seves perilloses companyies, disposats a trencar Espanya amb tal de salvar Madrid. Brogit i fúria shakespearianes, que acabaran com el rosari de l’aurora. Pujol avisa: les coses sortiran malament. I aboca sal a la ferida, ja perduda tota elegància presidencial: Catalunya tenia més prestigi en el franquisme, cosa que no per força és culpa de Catalunya sencera, oi? Apunta al fons una Catalunya que sent nostàlgia d’una Espanya fictícia, paral.lela a una Espanya farta de Catalunya i a l’inrevés. Gràcies, no cal que ens deprimeixin, ja ens prendrem nosaltres solets la medicació i a veure si ens calmem una mica… En aquest panorama esfereïdor, un personatge com Montilla té més possibilitats de les que sembla, si sap saltar les fronteres que el limiten i conectar amb l’ànima d’una Catalunya complexa i contradictòria, que necessita guanyar temps per construir un discurs alternatiu i no saltar a cap precipici ni resignar-se eternament. El d’ara, almenys el discurs diguem-ne oficial o de l’establishment, està a punt de ser superat pels esdeveniments.

Que s'afanyin a preguntar-nos

En aquesta vida no hi ha res que sigui per a tota la vida. Ni la pròpia vida. Tot és temporal i tirant a provisional: com a màxim, hi ha coses que duren més i d’altres que es gasten o s’acaben abans. Espanya inclosa. O Catalunya també, si es donés el cas. Però una cosa és filosofar a la sala d’estar o a la sobretaula i una altra molt diferent fer- fer-se, fer-nos, preguntes d’incòmoda i delicada resposta. I abans que això, encara cal resoldre un altre misteri: de veritat volem fer-nos preguntes? Es veu que una majoria de catalans, sí, cosa que diu molt de la maduresa d’aquest poble divers i contradictori: segons un estudi, un 53% estaria a favor de fer un referèndum d’autodeterminació, mentre que un 39% ho rebutja. Primer, preguntem: el dret a plantejar la pregunta és de pura i inqüestionable lògica democràtica, només faltaria que no es pugui preguntar al poble si prefereix república o monarquia, independència o federalisme o el que sigui. Molt de tant en tant, sí, per pragmatisme i perquè l’estabilitat és un be preuat en un país que ha tingut una història molt sotraguejada. Però tranquils: un 35% dels catalans votaria sí a la independència, i un 49% diria que no. Un resultat clar, tot i que només és una de tantes enquestes: ves a saber què faríem tots plegats amb un full de paper de veritat entre les mans i just al davant de l’urna. No es pot dir que sigui minoritari l’independentisme (en diversos graus) ni insignificant: amb els “ajuts externs” que rep, entre d’altres factors, va creixent a bon ritme. De moment, és clarament majoritari l’altre bloc, que potser diria no a la independència (amb diversos graus de “no”), però que gairebé segur no està gens satisfet del paper que juga Catalunya a Espanya: servidor, per exemple. Jo m’afanyaria a fer el referèndum demà perquè callem i no repetir-lo en una o dues generacions: si un dia, al pas que anem no molt llunyà, aquesta majoria -moderada i desafecta, a vegades emprenyada i d’altres deprimida- es mou, aleshores sí que millor que no plantegin la pregunta…

Entrada sense títol

El Barça com a mirall

Tornarà a ser rica i plena i tothom serà del Barça. “Panem et circenses”: aquest és el gran lema pre-electoral de Joan Laporta, cada vegada més decidit a jugar-se-la per fer una aposta populista en una Catalunya esmaperduda, mig emprenyada, mig deprimida, mig absent. Frase per a la història: “El Barça ha de ser el mirall de Catalunya”. Gran solució a tots els nostres mals, més com a teràpia que com a programa polític: el Barça brilla més que Catalunya, més que els organismes que lideren el país (llegeixi’s Generalitat). Més que un sol, vaja, que escalfa, il.lumina, enlluerna i dóna la vida. Símptomes d’un temps d’hores baixes, quan un president d’un club de futbol gosa centrar les seves òbvies aspiracions polítiques (o Cèsar o res) en el suposat caràcter hiper-patriòtic i exemplar del seu club: si això ho diu el president del Real Madrid, m’agradaria escoltar més d’un i de dos comentaris… La solució als nostres mals és possible que no es trobi en la política entesa com fins ara i qui sap si en els intents atrafegats d’aquestes setmanes per aturar l’hermorràgia hi ha la “solució” o simplement l’anestèsia, però estem llestos si la nostra salvació l’hem d’anar a buscar al món del futbol. Només falta en Guardiola de conseller en cap i ja tenim el país en marxa, oi? Dintre de la tendència italianitzant de la política catalana, hom diria que per aquí apunta una preocupant temptació berlusconiana… Ben embolicada amb la bandera, això sí. I amb el carnet del Barça, passaport imprescindible per al paradís. Ai, senyor…

A la recerca del tap

Com va començar tot? A veure, fem memòria. Un bon dia van començar a pujar discretament els preus dels pisos. Poc després la pregunta era: i tu què fas encara amb un pis de lloguer? O, encara millor, i si et compres un pis i el llogues i encara guanyes uns calerons? Vaig tenir ofertes que em feien tremolar les cames, com les devia tenir tanta gent: cada dia t’entrebancaves amb un “xollo”, un finançament de meravella i altres mandangues per entabanar babaus. Els preus van pujar fins a l’estratosfera i un bon dia el globus va petar. I aquí estem, enmig d’un marasme sense sortida. Diuen alguns experts (tota precaució és poca a l’hora d’escoltar-los) que no sortirem de la crisi fins que els pisos baixin de preu dramàticament. Es a dir, fins que s’arruïni del tot molta gent que ja està arruïnada però viu en una mena de ficció. Les dades oficials són sorprenents: els pisos baixen lentament, molt lentament. Encara són necessaris uns set anys de treball per pagar-te un habitatge. Més o menys, hem arribat als nivells de 2005, i possiblement hauríem d’anar una mica més enrera, posem que fins al 2000 o encara més enllà. Lògic: tothom guanya temps. I bancs i caixes, els que més: tenen calaix suficient (amb permís del Banc d’Espanya, que ara els acaba de collar una mica) per desar-hi pisos i pisos a l’espera de temps millors. Perquè també corren perill de palmar-la: formaven part del mateix globus que va petar i que ens ofega. Ah, per cert, als Estats Units o Gran Bretanya (que tenen coses molt bones i molt dolentes), un pis costa més o menys quatre anys de treball: ho han ajustat tot brutalment, cosa no desitjable, però que no deixa de ser una referència. La meitat que aquí. O sigui que ens espera una llarga agonia… Fins que arribem al big bang original, on es troba el gran tap per sortir de la crisi.

Que el cel (i la Moreneta) ens ajudin...

... perquè el "Govern" no ho ha fet i el "Gobierno" ja veurem. Tanmateix, més enllà de l’absolut fracàs governamental en la gestió de la crisi i de la reveladora absència de lideratge públic del president Montilla en uns moments en els quals era imprescindible (si no ara, quan?), hi ha en la crisi de l’aigua algunes lliçons profitoses que trigarem a digerir. Necessitarem molta, molta aigua perquè siguin primer solubles i després digeribles. Primera: el patriotisme no és per a una pàtria deshabitada i plena d’emocions èpiques, sinó per a les persones. Els governs nacionalistes catalans (l’actual és una mena de gestora, i no ho dic pas en un sentit pejoratiu) han posat la pàtria (i els interessos dels líders patriòtics, of course) davant de les persones. El balanç és a la vista: patètic. Segon: la gestió, quan hi ha una crisi greu, no és suficient. Reclama lideratge, visió de futur: ara patim una immensa absència de lideratge. Tercer: necessitem de la resta d’Espanya, i a l’inrevés, també ens necessiten. Espanya, les Espanyes, són un bon invent, malgrat els rancis espanyolismes que pertanyen a la mateixa família dels catalanismes rancis, egoïstes, inviables. Ens convenim, ens necessitem. No només per a l’aigua, sinó per a moltes més coses. La Catalunya orgullosament independent és un miratge. El mateix val per a Europa: l’aigua de la Rhône, que tard o d’hora sortirà per les nostres aixetes, no és catalana. Quart: l’esquerra, que s’ho faci mirar. Seriosament i urgentment. Cinquè: l’actual fórmula de govern a Catalunya està més morta que viva, entre els míssils de ZP, les tombarelles d’ERC i les inconsistències d’IC-V. I, per què no dir-ho, a causa d’un PSC que no troba el seu lloc ni com a força central d’un catalanisme amb visió espanyola i europea, traumatitzat encara per no estar a l’alçada (erròniament) de les patents de catalanisme de la parella Pujol-Maragall, dos aspirants a la categoria de pares de la pàtria que ens han deixat a l’estacada. Sisè: l’autonomia és això, autonomia, dintre d’un marc més ampli. Hem de reaprendre a pensar en el conjunt i des del conjunt, amb una ambició diferent, perquè ens hi juguem l’aigua de la dutxa i de la piscina, el tren del matí, la feina, el futur. Setè: menys romanticismes d’estar per casa, menys estatuts i estatutets, i més govern, més empenta, més lideratge, més economia, més societat civil. Hi ha prou feina per fer, prou competències, prou mancances, prou reptes. I prou coses per aportar a Espanya i per rebre’n. I vuitè: el nostre lloc, des de fa segles, és Espanya i Europa, sense disoldre’ns en la uniformitat. O és que no ens n’adonem que estem anant pel pedregar? Com a comunitat (o com a nació o el que sigui, el nom és indiferent, però és cert que som almenys ”una cosa”) hem perdut el nord, l’hem de recuperar. O estem fotuts. I ara estem fotuts de veritat: ens espera un estiu de xup-xup, sense aigua, sofregits a foc lent. En tornem a parlar al setembre... Mentre mirem al cel resant a la Moreneta perquè plogui. Haurem d’arribar més baix encara?

Cotxe oficial i barra lliure

Un dels problemes no resolts amb els polítics és el dels privilegis, alguns derivats de la seva representació popular, d’altres simplement fruit de l’exercici ostentós o immoderat del poder. Vegi’s la carta d'un lector de LaVanguardia sobre el cas de Carod-Rovira circulant pel voral de la C-32, perquè tenia pressa, convenientment escortat pels mateixos Mossos d’Esquadra que en teoria han de fer respectar les lleis. No és pas el primer, ni té res a veure això amb si Carod és d’esquerres, dretes, centre, independentista o unionista. El seu és un cas ben normal. Un ciutadà qualsevol fa el mateix i li cau un puro; un governant no, té barra lliure perquè la pàtria (o la ciutat, o el món) el necessita puntualment al lloc de comandament de la nau i no pot perdre el temps com la resta dels mortals. I si no és així, sempre tenim a mà l’excusa de la seguretat, que permet saltar-s’ho tot a la torera...

Es la vella concepció inflada del poder, dels seus rituals i protocols, d’uns suposats privilegis, d’un glamur mal entès: tot desemboca en l’allunyament dels ciutadans, en la sacralització del poder democràtic (apropant-lo al poder monàrquic en les formes i els rituals). El model nòrdic, ves a saber si per una certa influència del puritanisme protestant, és molt més pla: polítics capaços de fer cua, d’anar sense escorta quan no ho necessiten, d’arribar a la feina en bicicleta, de comportar-se com a ciutadans normals amb els mínims privilegis imprescindibles.

Aquí, a la nostra societat catòlico-llatina, van apareixent també polítics d’aquests, de despatxos de portes obertes, de senzillesa en les formes, estalviadors, de poca corbata o poc vestit jaqueta, en el cas de les dones, de texans si cal, de telèfon mòbil i e-mail, d’arremangar-se i de renunciar a allò de “no sabe usted con quién está hablando”. A vegades sembla que manen menys: estem tan acostumats a les formes solemnes del poder, als grans despatxos, a les catifes, a les cerimònies... No confonguem les formes tobes amb el poder tou: hi ha infinites combinacions, totes les formes poden enganyar més o menys, no totes són autèntiques. Però en aquestes formes noves, que impedeixen dir-li al xòfer que se salti la cua de l’autopista o que permeten que un càrrec polític es faci ell/a mateix/a un cafè, hi ha petites llavors de noves polítiques per al futur. Tanmateix, la vella confusió entre el poder i els privilegis és tan profunda que costarà anys trencar-la..

Del “català emprenyat” al “català equivocat”

Ens hem equivocat. El patriarca Pujol ho té claríssim: els catalans no hem estat a l’alçada. Hem estat indignes: no hem fet cas de les crides a reaccionar amb dignitat, dit de manera més educada. Vaja, que segons Jordi Pujol el 9-M l’hem cagat. La resposta a tantes ofenses i maltractaments a Catalunya es va traduir en més vots per a ZP. Flipant, des del punt de vista de l’expresident: aquest país ha perdut la xaveta. Pujol encara no entén com és possible que no hagi guanyat les eleccions el virtuós tandem (o trio) Duran-Lleida-Mas. Apunten una possible (i tramposa) explicació: la davallada de CiU els darrers anys és fruit del suport a Felipe al final del seu mandat i dels 8 anys de relació amb Aznar i el PP. Com si hagués estat el mateix el suport al PSOE i al PP: tot i sabent que no hi ha color i que no té res a veure un cas amb l’altre, CiU continua presentant-se com una pobra i sacrificada víctima de la seva virtuosa estratègia de 12 anys a Madrid, pel bé de Catalunya... i d'Espanya. I els catalans, equivocats, tontets com som la majoria, venuts al vot útil, no hem reaccionat com esperava el patriarca Pujol, que és qui sap realment el que ens convé: hem pagat tots aquests sacrificis fent-li el salt als hereus de la firma Pujol/Ferrusola i donant-li la clau a ZP... mira que n’arribem a ser, de desagraïts! Delenda est Catalonia...

George&Ansar, forever

Al mateix temps, George Bush i Aznar reivindiquen l’èxit estratègic de la guerra d’Irak. “L’amigou Ansar” en anglès, que d’alguna cosa li han de servir les classes accelerades i la seva càtedra a Georgetown. S’han coordinat, força evidentment, sense manies: mai no els ha frenat això de dir mentides públicament. I mira que les diuen gruixudes: el domini republicà als USA va ser sempre i segueix essent un referent per a la dreta neocon espanyola pel que fa a tècniques de manipulació massiva. Ara, cinc anys després del desastre que van organitzar a Irak amb el suport entusiasta de Tony Blair, es miren el paisatge de la batalla i el troben magnífic. On hi ha destrucció i desolació, ells hi veuen un escenari meravellós i positiu per a les llibertats, la democràcia i l’estabilitat del món. S’ha de reconèixer que tot i mentir compulsivament (per defensar la guerra, per atribuir l’11-M a ETA, per al que calgui...) Aznar i Bush els tenen “king size”.

El cant de les sirenes

I quina mania amb això de la casa comuna (o la masia) del catalanisme! Mas hi torna, amb el seu raca-raca, com l’Arzallus als genials dibuixos del Peridis a ElPaís. Esquerra baixa espectacularment (igual que abans va pujar espectacularment, potser en el terme mig està la seva força i la seva feblesa), CiU aguanta pels pèls però continua la seva davallada en caiguda lliure (la llunyania del poder i la buidor d’idees, dues claus), i Mas recupera la seva casa comuna: vinguin tots a aixoplugar-se sota el paraigua de CiU, que aquí no mirem prim amb això de les ideologies, un tema menor al costat de la grandesa de la pàtria... Com si la C i la U fossin el mateix: curiosa casa comuna malavinguda... Els nacionalismes tendeixen a un model de simplificació tan perillós com patètic: ni dretes ni esquerres, primer la pàtria. Que acaba essent de dretes, com és natural. El nacionalisme català conservador pretén continuar gestionant l’exclusiva i com a molt repartir petites franquícies, conscient com és que ERC es va alliberar de la seva tutel.la precisament el dia que es va emancipar i va apuntar-se a l’estratègia futurista i trencadora del tripartit: no tenen ni tenien cap altre camí si volen ocupar de ple dret un espai al nacionalisme, com a alguna cosa més que satèl.lits radicals de CiU. Bé, sí que tenen un camí propi, però no està gens clar si porta enlloc: la radicalització extrema, la fugida cap endavant... En tot cas, la última cosa que els pot convenir és caure als braços de CiU. D’aquí el cant de les sirenes que entona Artur Mas: primer, Catalunya. Després... ja ho anirem veient quan jo sigui president. El cant de les sirenes té fama de ser bellíssim i seductor, però qui l’escolta està perdut...

El Molt Honorable xarnego

La Ferrusola ha dit amb tots els ets i uts el que una certa gent pensa, però no diu públicament, perquè no seria políticament correcte. Clar que li molesta que sigui andalús, que no parli català amb correcció (aquí naixem amb un xip posat que ens dóna automàticament el nivell C, oi?), que un xarnego arribi a president i que el president no sigui l’hereu del seu marit, en Pujol. Qui els havia de dir les coses que haurien de veure! Doncs què hi farem, Montilla es diu José aquí i a la Xina. Hi té tot el dret. Com en Carod es diu Josep Lluís, urbi et orbe. I si un dia es vol canviar el nom per Manolo o Jordi, allà ell. Com si es vol posar perruca per dissimular la calba o posar-se lentilles: detalls personals que no el fan millor ni pitjor governant.

Però per a Ferrusola&cia el problema no és el nom, no. Es que un xarnego sigui president, i a sobre, com no podia ser d’altra manera, en nom d’un partit venut a Madrid. I ho ha deixat anar sense embuts: una llàstima que no hagués dit això uns dies abans de les eleccions...

Que resulta xocant un home amb nom i cognoms castellans (o andalusos) a la presidència de la Generalitat? Sí, clar, no hi havia costum de tenir xarnegos amb el títol de Molt Honorable. Ni dones, ja posats. Què hi farem, oi? La Catalunya catalana (com el cafè-cafè) no existeix, si és que ha existit mai, però sí que va tenir llarga vida un país on els immigrants podien treballar, guanyar-se la vida i deixar que els catalans-catalans s’encarreguéssin de tirar endavant el país i repartir carnets de bons catalanets.

El marit de la senyora Ferrusola proclamava no fa tant de temps les lloances d’un país, el nostre, on segons ell funciona de meravella l’ascensor social. On pots viatjar del més baix al més alt, independentment dels orígens. Diu molt d’un país (i de les caramboles del destí) que un immigrant pugui arribar a la presidència de la Generalitat. I la realitat li ha donat la raó al marit de la senyora Ferrusola, ves per on...

Si es digués Josep Montilla i fos de CiU, malgrat haver nascut a Iznájar, seria més acceptable? Segur que sí, però mai com a president de la Generalitat, o no abans del segle XXIII. Com a molt d’alcalde: el partit del marit de la senyora Ferrusola, en els vells temps del Comas, no li feia massa fàstic això de posar candidats xarnegos a les llistes municipals de CiU. Ni anar de bolos amb el Justo Molinero i prendre uns finos a la Feria de Abril. Ni el títol d’Español del Año. Ni tantes coses. La diferència? Molt simple: si tu ets qui dóna els carnets de bon/a catalanet/a, t’ho pots permetre tot. Tot per la pàtria, faltaria més. Que ingrata és la pàtria quan vota...

El vot fifty-fifty... i altres vots

Es lògic que el PSC intenti rendibilitzar l’èxit de les eleccions de diumenge. Un resultat històric, sens dubte. Però no és només del PSC. El primer responsable és el PP, sense cap mena de dubte: haurien de demanar algun ministeri o alguna direcció general, perquè la seva aportació a la victòria de ZP va ser extraordinària. Després de vuit anys de maltractar i insultar Catalunya (els primers quatre amb els de CiU com a socis, no ho oblidem), han rebut el que buscaven: una bufetada electoral espectacular a Catalunya. Ells ja donaven per descomptat que a Catalunya no es menjarien ni un rosco: però, maquiavèlicament, comptaven que a canvi guanyarien vots a cabassos a la resta d’Espanya. Catalunya no els importava, era només un dels instruments: els ha sortit el tret per la culata, perquè Andalusia o el País Basc no han comprat la seva repugnant mercaderia electoral basada en un odi calculadament interessat envers Catalunya.

El segon responsable de l’èxit del PSC és el PSC, amb una campanya estratègicament ben plantejada: entre l’optimisme i el rebuig al retorn del PP. El PSC no ha jugat amb la por de la gent: simplement ha plantejat cruament què comportava la victòria del PP, per si algú tenia cap dubte, que em sembla que no gaires...

El tercer responsable, el PSOE: a les generals, la marca PSC absorbeix molts milers de vots PSOE, és una evidència que no cal ni comentar. Tothom ho sap: encara que a les paperetes posi PSC, hi ha moltíssima gent que vota PSOE o que vota PSC-PSOE, una marca que curiosament tendeix a desaparèixer als cartells però no a la intenció de vot dels electors. Molta gent vota aquesta combinació, fifty-fifty: un servidor, per exemple. Una cosa no treu l’altra: podem ser ciutadans de geometries variables, oi? I no cal ser immigrant de primera o segona generació per votar les dues coses al mateix temps, una de les grans virtuts del socialisme a Catalunya, un dels seus grans (i a vegades dolorosos) serveis a les diverses pàtries...

Finalment, el quart autor de la victòria és ZP in person, malgrat les seves contradiccions i els seus dragonkahns: li hem valorat la bona intenció, la decència, l’ampliació de drets, el progressisme genuí, el seu compromís raonable amb Catalunya i no li hem tingut massa en compte (no estaven els temps per a gaires matisos) els canvis de rumb ni les crisis ferroviàries, que va saber gestionar excel.lentment.

D’aquesta combinació de quatre factors en surt la renovada força del socialisme català a Catalunya i a Madrid: ull, però, amb atribuir-se coses que no són o amb voler parlar “en nom de Catalunya”. Ho entenc, perquè massa temps s’han hagut d’escoltar allò que eren mals catalans, traidors a la pàtria i coses per l’estil, expressions ofensives que sortien d’aquells repartidors de carnets de catalanitat que abans governaven Catalunya i volien (encara ara ho fan sense manies) confondre les sigles CiU amb Catalunya. Fa quatre dies, quatre, en plena campanya, encara proclamaven el seu mantra manipulador: ni PP ni PSOE, Catalunya! Aquest país és prou intel.ligent com per no voler ser un simple sinònim de CiU. Ni de ningú més: és un país complex, ricament complex. I madur.

Modèstia, humilitat, rigor, sinceritat: són claus per gestionar les victòries en un panorama sense majories absolutes en el que probablement estarem instal.lats molt de temps. I en el qual Catalunya es troba, d’una manera que no esperàvem, al centre de la política espanyola: venen anys de forces agregadores i no disgregadores. Forces i energies positives, que uneixen però no menyspreen la diversitat, que apropen però no aspiren a construir blocs monolítics. Una de les virtuts cabdals de ZP és que relliga Catalunya i País Basc al cor d’Espanya en comptes d’expulsar-les. Zapatero atrau, no expulsa: crec que és un valor poc remarcat de les seves polítiques. El relligament es farà al si del PSOE (on hi ha prou bascos i catalans com perquè les veus siguin plurals, diverses), sense deixar de banda els nacionalismes conservadors basc, català i galleg: si aquesta és la jugada, si el tacticisme no espatlla l’estratègia, en pot sortir un país nou i millor. Aquell que ja fa quatre anys dèiem que ens mereixíem...

A la recerca del ZP del PP

ZP hauria de nomenar Rajoy cap de campanya del PSOE. Amb Aznar d’assessor honoris causa I en un pla menor, però sense restar-los mèrits, el “dream team” (més aviat el “nightmare team”) dels losantos, acebes, pedrojotas, aguirres, zaplanas, roucos... Ells fan excel.lents campanyes per al PSOE, i ara Z^ pot estar tranquil: Rajoy no se’n va. Tampoc no hagués patit massa en cas contrari: el perill per a Zapatero seria un PP moderat i centrat, liberal de veritat, serè. Canviar Rajoy per la lideresa Aguirre no hauria estat dramàtic per als resultats electorals socialistes: Gallardón sí. Però l’alcalde de Madrid no té res a fer al seu partit, no el liderarà en la vida, a no ser que el PP peti en mil bocins i aparegui alguna mena d’UCD. Cosa improbable, però no descartable.

Ara Rajoy ha posat el tap a la banyera, per evitar que el PP faci aigües definitivament. Però les forces destructores ja són en marxa i s’han descarat: el mateix pedrojota, líder espiritual i rei dels conspiradors de la dreta, ja ha demanat el seu cap públicament. Han escrit la necrològica abans d’hora. El PP lluitarà contra si mateix uns quants anys: si Rajoy posa el tap seriosament i no plega d’aquí a un parell d’anys, després d’haver frenat el desastre, el PP no tornarà a tenir possibilitats electorals fins d’aquí a dues legislatures. En aquest temps, li mouran la cadira, li faran la guitza, conspiraran per les cantonades: ha de sortir tota la pus acumulada i després rebaixar la inflamació. Z^ es pot tornar a presentar el 2012, guanyar amb comoditat i preparar el seu propi relleu. Aquest és un dels escenaris possibles per a la política espanyola, i obre moltes finestres de futur, perquè necessitem una altra dreta, europea, digna, normal, no passada de voltes, no furiosa ni rabiüda, i això demana temps. Molts anys.

Tornaran al govern, possiblement, en uns quants anys: no abans del 2016. No és que jo ho desitgi, però aquesta possibilitat forma part de la normalitat democràtica. Quan hagin purgat l’aznarisme... o l’aznaridad, com deia MVM. I ho faran de la mà d’un home o una dona que no es diu ni Rajoy, ni Gallardón ni Aguirre. El ZP del PP caldria buscar-lo segurament a segona fila... Millor que no tregui el cap fins que passi el temporal.