Que el cel (i la Moreneta) ens ajudin...

... perquè el "Govern" no ho ha fet i el "Gobierno" ja veurem. Tanmateix, més enllà de l’absolut fracàs governamental en la gestió de la crisi i de la reveladora absència de lideratge públic del president Montilla en uns moments en els quals era imprescindible (si no ara, quan?), hi ha en la crisi de l’aigua algunes lliçons profitoses que trigarem a digerir. Necessitarem molta, molta aigua perquè siguin primer solubles i després digeribles. Primera: el patriotisme no és per a una pàtria deshabitada i plena d’emocions èpiques, sinó per a les persones. Els governs nacionalistes catalans (l’actual és una mena de gestora, i no ho dic pas en un sentit pejoratiu) han posat la pàtria (i els interessos dels líders patriòtics, of course) davant de les persones. El balanç és a la vista: patètic. Segon: la gestió, quan hi ha una crisi greu, no és suficient. Reclama lideratge, visió de futur: ara patim una immensa absència de lideratge. Tercer: necessitem de la resta d’Espanya, i a l’inrevés, també ens necessiten. Espanya, les Espanyes, són un bon invent, malgrat els rancis espanyolismes que pertanyen a la mateixa família dels catalanismes rancis, egoïstes, inviables. Ens convenim, ens necessitem. No només per a l’aigua, sinó per a moltes més coses. La Catalunya orgullosament independent és un miratge. El mateix val per a Europa: l’aigua de la Rhône, que tard o d’hora sortirà per les nostres aixetes, no és catalana. Quart: l’esquerra, que s’ho faci mirar. Seriosament i urgentment. Cinquè: l’actual fórmula de govern a Catalunya està més morta que viva, entre els míssils de ZP, les tombarelles d’ERC i les inconsistències d’IC-V. I, per què no dir-ho, a causa d’un PSC que no troba el seu lloc ni com a força central d’un catalanisme amb visió espanyola i europea, traumatitzat encara per no estar a l’alçada (erròniament) de les patents de catalanisme de la parella Pujol-Maragall, dos aspirants a la categoria de pares de la pàtria que ens han deixat a l’estacada. Sisè: l’autonomia és això, autonomia, dintre d’un marc més ampli. Hem de reaprendre a pensar en el conjunt i des del conjunt, amb una ambició diferent, perquè ens hi juguem l’aigua de la dutxa i de la piscina, el tren del matí, la feina, el futur. Setè: menys romanticismes d’estar per casa, menys estatuts i estatutets, i més govern, més empenta, més lideratge, més economia, més societat civil. Hi ha prou feina per fer, prou competències, prou mancances, prou reptes. I prou coses per aportar a Espanya i per rebre’n. I vuitè: el nostre lloc, des de fa segles, és Espanya i Europa, sense disoldre’ns en la uniformitat. O és que no ens n’adonem que estem anant pel pedregar? Com a comunitat (o com a nació o el que sigui, el nom és indiferent, però és cert que som almenys ”una cosa”) hem perdut el nord, l’hem de recuperar. O estem fotuts. I ara estem fotuts de veritat: ens espera un estiu de xup-xup, sense aigua, sofregits a foc lent. En tornem a parlar al setembre... Mentre mirem al cel resant a la Moreneta perquè plogui. Haurem d’arribar més baix encara?

Cotxe oficial i barra lliure

Un dels problemes no resolts amb els polítics és el dels privilegis, alguns derivats de la seva representació popular, d’altres simplement fruit de l’exercici ostentós o immoderat del poder. Vegi’s la carta d'un lector de LaVanguardia sobre el cas de Carod-Rovira circulant pel voral de la C-32, perquè tenia pressa, convenientment escortat pels mateixos Mossos d’Esquadra que en teoria han de fer respectar les lleis. No és pas el primer, ni té res a veure això amb si Carod és d’esquerres, dretes, centre, independentista o unionista. El seu és un cas ben normal. Un ciutadà qualsevol fa el mateix i li cau un puro; un governant no, té barra lliure perquè la pàtria (o la ciutat, o el món) el necessita puntualment al lloc de comandament de la nau i no pot perdre el temps com la resta dels mortals. I si no és així, sempre tenim a mà l’excusa de la seguretat, que permet saltar-s’ho tot a la torera...

Es la vella concepció inflada del poder, dels seus rituals i protocols, d’uns suposats privilegis, d’un glamur mal entès: tot desemboca en l’allunyament dels ciutadans, en la sacralització del poder democràtic (apropant-lo al poder monàrquic en les formes i els rituals). El model nòrdic, ves a saber si per una certa influència del puritanisme protestant, és molt més pla: polítics capaços de fer cua, d’anar sense escorta quan no ho necessiten, d’arribar a la feina en bicicleta, de comportar-se com a ciutadans normals amb els mínims privilegis imprescindibles.

Aquí, a la nostra societat catòlico-llatina, van apareixent també polítics d’aquests, de despatxos de portes obertes, de senzillesa en les formes, estalviadors, de poca corbata o poc vestit jaqueta, en el cas de les dones, de texans si cal, de telèfon mòbil i e-mail, d’arremangar-se i de renunciar a allò de “no sabe usted con quién está hablando”. A vegades sembla que manen menys: estem tan acostumats a les formes solemnes del poder, als grans despatxos, a les catifes, a les cerimònies... No confonguem les formes tobes amb el poder tou: hi ha infinites combinacions, totes les formes poden enganyar més o menys, no totes són autèntiques. Però en aquestes formes noves, que impedeixen dir-li al xòfer que se salti la cua de l’autopista o que permeten que un càrrec polític es faci ell/a mateix/a un cafè, hi ha petites llavors de noves polítiques per al futur. Tanmateix, la vella confusió entre el poder i els privilegis és tan profunda que costarà anys trencar-la..

Del “català emprenyat” al “català equivocat”

Ens hem equivocat. El patriarca Pujol ho té claríssim: els catalans no hem estat a l’alçada. Hem estat indignes: no hem fet cas de les crides a reaccionar amb dignitat, dit de manera més educada. Vaja, que segons Jordi Pujol el 9-M l’hem cagat. La resposta a tantes ofenses i maltractaments a Catalunya es va traduir en més vots per a ZP. Flipant, des del punt de vista de l’expresident: aquest país ha perdut la xaveta. Pujol encara no entén com és possible que no hagi guanyat les eleccions el virtuós tandem (o trio) Duran-Lleida-Mas. Apunten una possible (i tramposa) explicació: la davallada de CiU els darrers anys és fruit del suport a Felipe al final del seu mandat i dels 8 anys de relació amb Aznar i el PP. Com si hagués estat el mateix el suport al PSOE i al PP: tot i sabent que no hi ha color i que no té res a veure un cas amb l’altre, CiU continua presentant-se com una pobra i sacrificada víctima de la seva virtuosa estratègia de 12 anys a Madrid, pel bé de Catalunya... i d'Espanya. I els catalans, equivocats, tontets com som la majoria, venuts al vot útil, no hem reaccionat com esperava el patriarca Pujol, que és qui sap realment el que ens convé: hem pagat tots aquests sacrificis fent-li el salt als hereus de la firma Pujol/Ferrusola i donant-li la clau a ZP... mira que n’arribem a ser, de desagraïts! Delenda est Catalonia...

George&Ansar, forever

Al mateix temps, George Bush i Aznar reivindiquen l’èxit estratègic de la guerra d’Irak. “L’amigou Ansar” en anglès, que d’alguna cosa li han de servir les classes accelerades i la seva càtedra a Georgetown. S’han coordinat, força evidentment, sense manies: mai no els ha frenat això de dir mentides públicament. I mira que les diuen gruixudes: el domini republicà als USA va ser sempre i segueix essent un referent per a la dreta neocon espanyola pel que fa a tècniques de manipulació massiva. Ara, cinc anys després del desastre que van organitzar a Irak amb el suport entusiasta de Tony Blair, es miren el paisatge de la batalla i el troben magnífic. On hi ha destrucció i desolació, ells hi veuen un escenari meravellós i positiu per a les llibertats, la democràcia i l’estabilitat del món. S’ha de reconèixer que tot i mentir compulsivament (per defensar la guerra, per atribuir l’11-M a ETA, per al que calgui...) Aznar i Bush els tenen “king size”.

El cant de les sirenes

I quina mania amb això de la casa comuna (o la masia) del catalanisme! Mas hi torna, amb el seu raca-raca, com l’Arzallus als genials dibuixos del Peridis a ElPaís. Esquerra baixa espectacularment (igual que abans va pujar espectacularment, potser en el terme mig està la seva força i la seva feblesa), CiU aguanta pels pèls però continua la seva davallada en caiguda lliure (la llunyania del poder i la buidor d’idees, dues claus), i Mas recupera la seva casa comuna: vinguin tots a aixoplugar-se sota el paraigua de CiU, que aquí no mirem prim amb això de les ideologies, un tema menor al costat de la grandesa de la pàtria... Com si la C i la U fossin el mateix: curiosa casa comuna malavinguda... Els nacionalismes tendeixen a un model de simplificació tan perillós com patètic: ni dretes ni esquerres, primer la pàtria. Que acaba essent de dretes, com és natural. El nacionalisme català conservador pretén continuar gestionant l’exclusiva i com a molt repartir petites franquícies, conscient com és que ERC es va alliberar de la seva tutel.la precisament el dia que es va emancipar i va apuntar-se a l’estratègia futurista i trencadora del tripartit: no tenen ni tenien cap altre camí si volen ocupar de ple dret un espai al nacionalisme, com a alguna cosa més que satèl.lits radicals de CiU. Bé, sí que tenen un camí propi, però no està gens clar si porta enlloc: la radicalització extrema, la fugida cap endavant... En tot cas, la última cosa que els pot convenir és caure als braços de CiU. D’aquí el cant de les sirenes que entona Artur Mas: primer, Catalunya. Després... ja ho anirem veient quan jo sigui president. El cant de les sirenes té fama de ser bellíssim i seductor, però qui l’escolta està perdut...

El Molt Honorable xarnego

La Ferrusola ha dit amb tots els ets i uts el que una certa gent pensa, però no diu públicament, perquè no seria políticament correcte. Clar que li molesta que sigui andalús, que no parli català amb correcció (aquí naixem amb un xip posat que ens dóna automàticament el nivell C, oi?), que un xarnego arribi a president i que el president no sigui l’hereu del seu marit, en Pujol. Qui els havia de dir les coses que haurien de veure! Doncs què hi farem, Montilla es diu José aquí i a la Xina. Hi té tot el dret. Com en Carod es diu Josep Lluís, urbi et orbe. I si un dia es vol canviar el nom per Manolo o Jordi, allà ell. Com si es vol posar perruca per dissimular la calba o posar-se lentilles: detalls personals que no el fan millor ni pitjor governant.

Però per a Ferrusola&cia el problema no és el nom, no. Es que un xarnego sigui president, i a sobre, com no podia ser d’altra manera, en nom d’un partit venut a Madrid. I ho ha deixat anar sense embuts: una llàstima que no hagués dit això uns dies abans de les eleccions...

Que resulta xocant un home amb nom i cognoms castellans (o andalusos) a la presidència de la Generalitat? Sí, clar, no hi havia costum de tenir xarnegos amb el títol de Molt Honorable. Ni dones, ja posats. Què hi farem, oi? La Catalunya catalana (com el cafè-cafè) no existeix, si és que ha existit mai, però sí que va tenir llarga vida un país on els immigrants podien treballar, guanyar-se la vida i deixar que els catalans-catalans s’encarreguéssin de tirar endavant el país i repartir carnets de bons catalanets.

El marit de la senyora Ferrusola proclamava no fa tant de temps les lloances d’un país, el nostre, on segons ell funciona de meravella l’ascensor social. On pots viatjar del més baix al més alt, independentment dels orígens. Diu molt d’un país (i de les caramboles del destí) que un immigrant pugui arribar a la presidència de la Generalitat. I la realitat li ha donat la raó al marit de la senyora Ferrusola, ves per on...

Si es digués Josep Montilla i fos de CiU, malgrat haver nascut a Iznájar, seria més acceptable? Segur que sí, però mai com a president de la Generalitat, o no abans del segle XXIII. Com a molt d’alcalde: el partit del marit de la senyora Ferrusola, en els vells temps del Comas, no li feia massa fàstic això de posar candidats xarnegos a les llistes municipals de CiU. Ni anar de bolos amb el Justo Molinero i prendre uns finos a la Feria de Abril. Ni el títol d’Español del Año. Ni tantes coses. La diferència? Molt simple: si tu ets qui dóna els carnets de bon/a catalanet/a, t’ho pots permetre tot. Tot per la pàtria, faltaria més. Que ingrata és la pàtria quan vota...

El vot fifty-fifty... i altres vots

Es lògic que el PSC intenti rendibilitzar l’èxit de les eleccions de diumenge. Un resultat històric, sens dubte. Però no és només del PSC. El primer responsable és el PP, sense cap mena de dubte: haurien de demanar algun ministeri o alguna direcció general, perquè la seva aportació a la victòria de ZP va ser extraordinària. Després de vuit anys de maltractar i insultar Catalunya (els primers quatre amb els de CiU com a socis, no ho oblidem), han rebut el que buscaven: una bufetada electoral espectacular a Catalunya. Ells ja donaven per descomptat que a Catalunya no es menjarien ni un rosco: però, maquiavèlicament, comptaven que a canvi guanyarien vots a cabassos a la resta d’Espanya. Catalunya no els importava, era només un dels instruments: els ha sortit el tret per la culata, perquè Andalusia o el País Basc no han comprat la seva repugnant mercaderia electoral basada en un odi calculadament interessat envers Catalunya.

El segon responsable de l’èxit del PSC és el PSC, amb una campanya estratègicament ben plantejada: entre l’optimisme i el rebuig al retorn del PP. El PSC no ha jugat amb la por de la gent: simplement ha plantejat cruament què comportava la victòria del PP, per si algú tenia cap dubte, que em sembla que no gaires...

El tercer responsable, el PSOE: a les generals, la marca PSC absorbeix molts milers de vots PSOE, és una evidència que no cal ni comentar. Tothom ho sap: encara que a les paperetes posi PSC, hi ha moltíssima gent que vota PSOE o que vota PSC-PSOE, una marca que curiosament tendeix a desaparèixer als cartells però no a la intenció de vot dels electors. Molta gent vota aquesta combinació, fifty-fifty: un servidor, per exemple. Una cosa no treu l’altra: podem ser ciutadans de geometries variables, oi? I no cal ser immigrant de primera o segona generació per votar les dues coses al mateix temps, una de les grans virtuts del socialisme a Catalunya, un dels seus grans (i a vegades dolorosos) serveis a les diverses pàtries...

Finalment, el quart autor de la victòria és ZP in person, malgrat les seves contradiccions i els seus dragonkahns: li hem valorat la bona intenció, la decència, l’ampliació de drets, el progressisme genuí, el seu compromís raonable amb Catalunya i no li hem tingut massa en compte (no estaven els temps per a gaires matisos) els canvis de rumb ni les crisis ferroviàries, que va saber gestionar excel.lentment.

D’aquesta combinació de quatre factors en surt la renovada força del socialisme català a Catalunya i a Madrid: ull, però, amb atribuir-se coses que no són o amb voler parlar “en nom de Catalunya”. Ho entenc, perquè massa temps s’han hagut d’escoltar allò que eren mals catalans, traidors a la pàtria i coses per l’estil, expressions ofensives que sortien d’aquells repartidors de carnets de catalanitat que abans governaven Catalunya i volien (encara ara ho fan sense manies) confondre les sigles CiU amb Catalunya. Fa quatre dies, quatre, en plena campanya, encara proclamaven el seu mantra manipulador: ni PP ni PSOE, Catalunya! Aquest país és prou intel.ligent com per no voler ser un simple sinònim de CiU. Ni de ningú més: és un país complex, ricament complex. I madur.

Modèstia, humilitat, rigor, sinceritat: són claus per gestionar les victòries en un panorama sense majories absolutes en el que probablement estarem instal.lats molt de temps. I en el qual Catalunya es troba, d’una manera que no esperàvem, al centre de la política espanyola: venen anys de forces agregadores i no disgregadores. Forces i energies positives, que uneixen però no menyspreen la diversitat, que apropen però no aspiren a construir blocs monolítics. Una de les virtuts cabdals de ZP és que relliga Catalunya i País Basc al cor d’Espanya en comptes d’expulsar-les. Zapatero atrau, no expulsa: crec que és un valor poc remarcat de les seves polítiques. El relligament es farà al si del PSOE (on hi ha prou bascos i catalans com perquè les veus siguin plurals, diverses), sense deixar de banda els nacionalismes conservadors basc, català i galleg: si aquesta és la jugada, si el tacticisme no espatlla l’estratègia, en pot sortir un país nou i millor. Aquell que ja fa quatre anys dèiem que ens mereixíem...

A la recerca del ZP del PP

ZP hauria de nomenar Rajoy cap de campanya del PSOE. Amb Aznar d’assessor honoris causa I en un pla menor, però sense restar-los mèrits, el “dream team” (més aviat el “nightmare team”) dels losantos, acebes, pedrojotas, aguirres, zaplanas, roucos... Ells fan excel.lents campanyes per al PSOE, i ara Z^ pot estar tranquil: Rajoy no se’n va. Tampoc no hagués patit massa en cas contrari: el perill per a Zapatero seria un PP moderat i centrat, liberal de veritat, serè. Canviar Rajoy per la lideresa Aguirre no hauria estat dramàtic per als resultats electorals socialistes: Gallardón sí. Però l’alcalde de Madrid no té res a fer al seu partit, no el liderarà en la vida, a no ser que el PP peti en mil bocins i aparegui alguna mena d’UCD. Cosa improbable, però no descartable.

Ara Rajoy ha posat el tap a la banyera, per evitar que el PP faci aigües definitivament. Però les forces destructores ja són en marxa i s’han descarat: el mateix pedrojota, líder espiritual i rei dels conspiradors de la dreta, ja ha demanat el seu cap públicament. Han escrit la necrològica abans d’hora. El PP lluitarà contra si mateix uns quants anys: si Rajoy posa el tap seriosament i no plega d’aquí a un parell d’anys, després d’haver frenat el desastre, el PP no tornarà a tenir possibilitats electorals fins d’aquí a dues legislatures. En aquest temps, li mouran la cadira, li faran la guitza, conspiraran per les cantonades: ha de sortir tota la pus acumulada i després rebaixar la inflamació. Z^ es pot tornar a presentar el 2012, guanyar amb comoditat i preparar el seu propi relleu. Aquest és un dels escenaris possibles per a la política espanyola, i obre moltes finestres de futur, perquè necessitem una altra dreta, europea, digna, normal, no passada de voltes, no furiosa ni rabiüda, i això demana temps. Molts anys.

Tornaran al govern, possiblement, en uns quants anys: no abans del 2016. No és que jo ho desitgi, però aquesta possibilitat forma part de la normalitat democràtica. Quan hagin purgat l’aznarisme... o l’aznaridad, com deia MVM. I ho faran de la mà d’un home o una dona que no es diu ni Rajoy, ni Gallardón ni Aguirre. El ZP del PP caldria buscar-lo segurament a segona fila... Millor que no tregui el cap fins que passi el temporal.

Catalunya vota per quedar-se... però no igual

Aznar era una de les màquines més perfectes creades mai per la dreta espanyola per destruir Espanya. Contra Aznar, els nacionalismes “perifèrics” o els independentismes/sobiranismes vivien molt millor. Tot i que Federico s’hi ha esforçat de valent, no és el mateix un locutor que un govern sencer provocant, repartint garrotades i trepitjant tots els ulls de poll. Quatre anys després d’Aznar, l’independentisme català s’ha situat en un nivell de vots més realista, menys lligat a l’emprenyamenta: ha baixat el soufflé. Catalunya ha votat massivament per quedar-se... però no per quedar-se igual. L’aposta massiva pel cocktail PSC-ZP-PSOE (els tres ingredients barrejats, ull, probablement amb unes gotes de Felipe) és per quedar-se. Amb un PSC clarament reforçat, convertit en la columna vertebral del catalanisme moderat i confirmat com la gran frontissa amb la resta d’Espanya: un paper complicat, una gran oportunitat. El vot a IC-V també és per quedar-se. A l’igual que gran part del vot de CiU, tot i les efusions i febrades sobiranistes.

Tres grans blocs d’electors que sumen, amb alguns minoritaris, una majoria evident: el 74% dels votants. Una aposta contundent en clau catalana, però també espanyola, amb el desig més o menys explícit d’una altra Espanya. Jo no hi afegiria el vot del PP, un 16%, perquè no significa cap aposta per una altra Espanya, sinó per la de tota la vida: no és un percentatge menyspreable, si continua la radicalització de la dreta espanyola. L’independentisme s’ha quedat en un 7’8% dels votants, i probablement amb alguna part de l’abstenció, aquest 29% de catalans que van preferir quedar-se a casa per diverses, complexes i inescrutables raons. ZP no fabrica rebuig ni ràbia, sinó una mica d’esperança malgrat els embolics i el clima horrible de la darrera legislatura: aquesta és una de les claus de la resposta de la societat catalana al repte del 9-M.

Ull, però: no oblidem tampoc que aquest és un dels darrers trens...

Lliçons de franc

Pedrojota torna a donar lliçons de franc al PP. Després d’empènyer el PP i Rajoy fins a la vora del barranc i d’ajudar-lo tant com ha pogut a estavellar-se i a perdre la xaveta, ara afirma que és el moment de nous lideratges. Genial, senzillament! Es el moment que tanta gent estàvem esperant: una llista renovadora amb pedrojetas, losantos, roucos... i algun general colpista. Per fi les coses estaran clares. I Rajoy podrà tornar a fer de registrador de la propietat, amb la tranquil.litat de deixar el PP en bones mans: en les mans dels que l’han dirigit aquests anys. No és que el disculpi, perquè a ell ja li ha anat bé i hagués pogut canviar el rumb demencial que han agafat, però intueixo que té la cara una mica menys dura que tota aquesta colla. Ah, i l’esperpèntic Acebes proclamant que ell és el centre i garantia de responsabilitat... Van camí d’esdevenir la més patètica caricatura d’ells mateixos. Que ja té mèrit... I això només a 24 hores de les eleccions!

Bon dia i bona sort

Uf!, vam dir ahir a la nit milions d'espanyols. Per a uns catorze milions i mig de votants, una immensa majoria de la societat espanyola, aquest serà un bon dia: votéssin el que votéssin, els convenia que guanyés Zapatero. Pensar en una Espanya governada per Rajoy, Aznar, Rouco, Losantos i Pedrojota ens posava els pèls de punta. Perquè aquesta era l’Espanya que ens podia caure al damunt com una llosa, com una condemna bíblica. Però avui ens llevem en un país una mica més optimista i somrient, amb problemes, clar, però també amb oportunitats per acabar d’arrodonir el viratge històric dels darrers trenta anys: apropar-nos al benestar del nord d’Europa sense perdre la calidesa ni les arrels del sud. Zapatero ha tingut la virtut de posar una nova lletra a una música que la societat espanyola està tocant fa molts anys. Ha confirmat que el vot del 2004 no era només una resposta a les mentides de l’11-M, sinó l’expressió d’un desig de canvi molt profund, contradictori, divers: tan profund i sòlid que ha resistit quatre anys de plom, de fúria, de ràbia. Ens llevem avui en un país que no ha premiat la mentida, la indecència, la cara dura. En un país una mica millor. Es veritat que aquest és un bon dia i que val la pena desitjar-nos bona sort...